Dia 10: Llac Titicaca

5:50 a.m., sona la musiqueta del despertador. Noooo.... com pot ser que ja ens haguem de llevar! Tot i que anem a dormir molt aviat, sempre s'agraeix poder dormir una mica més! L'autobús ens ha passat a recollir a les 6:40, i direcció cap el port. Alla ens esperava el guia per pujar a la barqueta de paper, que ens portaria a les Illes Uros. Era una xatarra de barca, amb seients d'autobús a dins, i motor de cafetera, perque anava lentíssima, pero bé, que hi farem, paciencia.

El llac Titicaca és el llac navegable més alt del món, situat a una altura de 3.812 metres sobre el nivell del mar, i una superfície total de 6.450 km2. En ell, a part de diverses illes, es troba ubicada la comunitat dels Uros, amb les seves típiques illes flotants. En total hi ha unes 47 illes Uros, fetes íntegrament de totora, una planta molt abundant en el llac, semblant als joncs. Es diu que la comunitat Uro, va fundar aquestes illes, per fugir dels atacs dels inques i collas, que eren tribus molt més violentes.

 

Al cap de mitja hora dins la cafetera, hem arribat a les illes Uros. La veritat és que són curioses, pero la sensació que donen quan arribes és la d'estar a Port Aventura. Els seus habitants et reben amb la seva vestimenta típica, i cantant cansons típiques. Després de l'explicació del guia sobre com viuen, com fabriquen les seves illes, que menjen, etc... Et deixen donar una volta per la illa, entrar a les cases, i com no, comprar alguna artesania típica que ells mateixos fabriquen.

Després de tot això, i casi per obligació, et fan pujar a una de les seves barquetes, previ pagament de 10 soles, i et porten en una altre de les illes. Quan marxes amb la barqueta, també es despedeixen cantant "Vamos a la playa.. oh, oh oooh!", i ho rematen amb un "Chao baby" a lo turista. En total hi hem estat una horeta més o menys. Ens han agradat molt, són curioses, i la gent molt amable, pero massa enfocat tot al turisme.

Després la nostre cafetera s'ha dirigit cap a la illa de Taquile, a 2:30h de viatge... millor que ens ho agafem amb calma, fem un son, mirem el paissatge... A l'arribada a la illa, s'ha de pujar tota una rampa enorme, amb un desnivell d'uns 200 metres, ja que la plasa d'armes es troba a d'alt de tot. Aquí ja n'hem deixat algún pel camí, i la veritat és que a tanta altura et canses molt més.

La vista des d'allà és molt bonica, es veu la Cordillera Real Boliviana, la veïna illa d'Amantaní, i l'immens Titicaca. Després de passejar una estona per lliure, el guia torna a reunir el ramat, i ens ha portat a veure una casa típica, ens ha explicat les seves costums i la seva vestimenta. Els homes d'aquí tots van amb un barret típic, que és d'un color diferent depenent de si són casats o solters, i segons deia el guia, aquest barret té el seu origen en la barretina, ja que diu que el primer colonitzador de l'illa va ser un català!! Veritat o fals? Ni idea, però fa gracia pensar que pot ser així.

Allà mateix hem menjat un menú boníssim, sopa de quinua, i peixet, truita del llac a la planxa, acabat amb una infusió de munya, molt bo! I ja amb la panxa plena, hem baixat els 540 escalons que hi ha fins al port, i dins la cafetera, 3 hores cap a Puno.

A l'arribada a la ciutat, hem vist una desfilada molt xula dels nens d'un col·legi que feien una festa, i anaven tots disfressats de superherois els nens, i de princesetes les nenes, amb uns farolets amb espelmes, i portaven una banda de música, feien molta gracia.

I ara ja estem a l'hotel, el nostre súper hotel que ens farà molta pena deixar demà, ja que marxem cap a Cusco. Família i amics, si algú ha sentit lo del terratrèmol a Perú (que nosaltres no sabíem, ens ho ha dit la Maria), estem perfectament bé!!! Intentarem escriure demà des de Chinchero, on esta el nostre hotel dins el que s'anomena La Vall Sagrada dels Inques.

Marta i Jordi, des de Puno.