Dies 4 i 5: MACLEOD GANJ

Ens despedim de Chandigarh (per sort), i posem rumb a MacLeod Ganj. Arribar a McLeod Ganj no és fàcil. No està dins dels típics circuits turístics, i tot i que algun turista despistat i arriba, les infraestructures per arribar-hi no són fàcils. Nosaltres disposem de conductor privat, cosa que ens facilita molt les coses, però tot i així hem tardat 6 hores en arribar pel mal estat de les carreteres i pels ports de muntanya propers als Himalayes que s'han de creuar.

Podriem dir que ha estat un petit caprici viatger, que ens feia gràcia arribar fins aquí. I la següent pregunta lògica és: I què carai hi ha aquí dalt perquè valgui la ena arribar fins aquí? Doncs és que a la petita població de McLeod Ganj es troba el govern tibetà a l'exili i una part de població tibetana, després que la seva terra fos ocupada pel govern xinès.

Una de les opcions de viatge que ens haviem plantejat per aquest any, era visitar el Tibet, però degut a la dificultat per obtenir permisos, les restriccions per a poder visitar algunes zones, la impossibilitat de viatjar sense un guia, i que tots aquests factors fan que visitar el Tibet sigui caríssim, ens van fer tirar endarrera, Tot i així, amb el viatge a la Índia, vam creure que visitar McLeod Ganj era una bona oportunitat de conèixer una mica més d'aquest poble, que ha estat obligat a abandonar la seva terra.

McLeod Ganj és un petit poble situat al nord de la Índia, a tocar de les impresionants muntanyes de l'Himalaya. Aquí és on viu el Dalai Lama i tot el govern tibetà a l'exili, i fins a un terç de la població és tibetana. 

Després de les peripècies per la carretera, per fi arribem a MacLeod Ganj! Trobar l'hotel ens costa, aquí tot està fotut de qualsevol manera, i els carrers empinats i les cases unes sobre les altres no ajuda. El nostre hotel es el Him View, res de l'altre món, pero molt correcte i relativament ben situat, tot i que per arribar al centre hem de fer una pujada enorme!

La primera tarda la dediquem a passejar pels dos carrers que te el poble. Aquí es respira un aire diferent del que habiem vist fins ara a la Índia. És molt més tranquil, la majoria de la seva població es de tibetans que estan aquí exiliats. Estan acostumats als turistes, i no et fan massa cas, ni tan sols són pesats per voler-te vendre coses, et saluden amb un somriure i ja està. També pels carrers es poden veure molts monjos budistes que van i venen fent la seva vida normal, vestits amb les seves togas de color vermell. Mirem paradetes, passejem, ens arribem al temple del Dalai Lama que visitarem demà, i poca cosa més.

Per acabar el dia, anem a sopar a un restaurant d'especialitats tibetanes, i mengem de fàbula. Demanem uns momos, que es un plat típic tibetà, que consisteix ens uns saquets que a dins porten verduretes o carn, boníssims! També demanem Shapta, carn amb verdures, i Kewa Datse, que són verdures amb una salsa de formatge, tot molt bo, i el millor es que no pica!

I amb la panxa plena anem cap a dormir.

Avui al matí ens hem llevat mes tard, no tenim pressa. Miraculosament en llevar-nos fa sol, en contra de les previsions que haviem vist. Així que decidim aprofitar per fer una caminada fins un llac que hi ha a uns 3 km. i des d'on diuen que hi ha bones vistes de les muntanyes. El caminet és agradable, per dins d'una pineda, on ens creuem amb alguns tibetans i monjos. Passem per algun petit poblet de xaboles, i algun edifici amb les seves banderes tibetanes.

Arribem al llac, i és bastant lleig tot s'ha de dir. A part just ara està baixant la boira, i de vistes de les muntanyes res de res! Quina mala sort! Intentem anar fins a l'escola dels nens tibetans, on estudien nens orfes tibetans, i intenten preservar la llengua, la cultura i les tradicions del Tibet. Però a la porta veiem un cartell que no deixen entrar visites a menys que no tinguis cita prèvia, així que desfem camí altre cop. La caminada no ha sigut gaire fructifera. Negociem amb un tuk-tuk perquè ens torni al poble, i sort que ho fem així, perquè al cap de res es posa a ploure.

I aprofitant que plou, decidim anar a veure el Muesu del Tibet i la residència i temple del Dalai Lama. El museu ens agrada molt, explica molt bé el conflicte amb Xina, i permet entendre millor perquè el poble i govern tibetans es van veure obligats a abandonar les seves terres per instal·lar-se al nord de la Ínida.

Per fer memòria, el Tibet va ser un país independient fins l'any 1951. L'octubre de 1950, les tropes comunistes de Mao, van ocupar el Tibet amb el pretext de alliberar el poble tibetà de la "opresió imperialista". Les autoritats tibetanes, sense gaires més opciones per defensar-se, van arribar a un acord amb el govern de Pekín que es mantindria la autonomia política i religiosa de la provincia, sota el lideratge polític del Dalai Lama. Però la situació aviat va anar degenerant.

El 10 de març de 1959, una serie de protestes contra l'ocupació es va transformar en una rebelió armada. La revolta va fracasar. Milers de tibetans van ser abatuts en els combats contra la milicia xinesa. Numerosos monastirs van ser derruits. El Dalai Lama va haver de fugir del Tibet, per ser la màxima autoritat política i religiosa, i exiliar-se, junt amb tot el govern tibetà, a la Índia, creuant a través de la cordillera de l'Himalaya.

Després d'aquesta revolta, les coses no van ser fàcils pel poble tibetà. Tot i que va aconseguir avanços en matèria d'educació, es va exercir una gran represió contra la religió i la cultura tibetana, ocupació per part de població xinesa, discriminació racial, marginació econòmica, prohibició de parlar la seva llengua, tortures, detencions per motius polítics, etc. Molta gent va optar per fugir i refugiarse a Índia, creuant l'Himalaya, amb baixes temperatures, i amagant-se dels soldats xinesos de la frontera, jugant-se la vida. 

Es calcula que gairebé cent cinquanta mil tibetans han fugit del Tíbet per escapar de les persecucions religioses i polítiques des de l’ocupació xinesauns Cada any molts més tibetans aprofiten l’hivern per fugir de Tíbet a través dels Himalàyes per arribar a Nepal, McLeod Ganj i a Sikkim.

La veritat, veure les imatges de la repressió i la masacre del poble tibetà que hi ha al museu, fen posar els pels de punta, però està bé poder conèixer una mica més la seva història. El museu ens ha agradat molt.

Després visitem la zona del temple i residència del Dalai Lama. Realment casi no es pot veure res. Es visiten un parell de temples petitons, i bastant orterillos, on hi ha bombetes de colors, llums de nadal, flors de plastic molt lletges... i després pots passejar per les instal·lacions on hi ha les classes del monjo, la biblioteca, però no s'hi pot entrar, només es veuen des de fora. La residència del Dalai Lama també es pot veure només des de fora.

Tot plegat és molt senzill i sense gens de riqueses, sembla més aviat com un instutut, que no un palau o temple. Però la visita està molt bé, i és molt interessant!

Quan acabem la visita continua plovent, anem a menjar algo, i com que de la pluja passem al diluvi, decidim que el millor es una bona migdiada a l'hotel! I ara estem aquí en un cyber, amb en Laro a un costat mirant esports (com no), i un monjo tibeta a l'altre, un bon panorama! I després tornarem a anar a sopar al restaurant tibetà d'ahir, que estav amolt bo, i aprofitar per menjar altre cop uns boníssims momos que ja no en trobarem més durant el viatge!

Demà marxem cap a Amritsar, deixarem la tranquilitat de les muntanyes, per tornar al caos de la Índia!


Marta i Jordi, des de MacLeod Ganj.