Dia 4: De Arromanches a Le Mont Saint Michel

Vam dormir molt tranquils a l'àera d'autocaravanes d'Arromanches les Bains, i aquesta vegada acompanyats per tres autocaravanes més. Ens llevem aviat, com cada dia, per aprofitar la jornada ja que en aquesta època de l'any les hores de sol són escasses! Esmorzem, recollim quatre coses, tanquem armaris, treiem les falques, i agafem de nou la carretera!

La ruta per aquest dia va ser la següent:

Bateries de Longues

La primera parada del dia serà la bateria alemanya de Longues. Situada just davant de la costa francesa, era una de les defenses més avançades de l'exèrcit alemany, i va ser construida l'any 1943. Consta de quatre búnquers del model M272, amb murs de més de 2 metres d'amplada de formigó armat. Cada búnquer tenia instal·lat un canó naval de 150mm., amb un abast de fins a 20 km. En una línea més avançada, just sobre el penya-segat, hi ha el búnquer de la Direcció de Tir, que disposava d'un sofisticat sistema per a l'època, que permetia enviar les dades de posició dels objectius, directa i automàticament als canons, mitjançant un sistema de cables enterrats. A part, aquesta bateria disposava de diverses matralletes antiaeries, balles de filferro d'espines i camps de mines. 

La nit del 5 de Juny de 1944, prèvia al "Dia D", aquestes bateries van ser sèriament bombardejades. Tot i així, durant el desembarcament, van poder obrir foc contra les platges de Gold i Omaha. El mateix dia, aquestes bateries van ser abandonades pels alemanys, degut al deteriorament en què es trovaben després del bombardeig, i el dia 7 de Juny els aliats ja se n'havien apoderat.

Primer visitem els quatre bùnquers i els seus impressionants canons. Es troben molt ben conservats, i els canons estan en la mateixa posició en què van quedar després del bombardeig del dia 6 de Juny de 1944. Actualment es pot entrar sense problemes dins els búnuquers, veure els canons des del costat alemany, la seva maquinària que encara es conserva intacte, i entrar dins les habitacions que havien guardat la munició. 

Després, amb una petita caminadeta arribem fins al gran búnquer on hi havia la Direcció de Tir. Aquí no hi ha canons, tenia unes vistes impressionants de tota la costa, i era un punt d'observació que permetia enviar les cordenades als canons situats darrera.

Entrar dins els búnquers imposa molt. A més vam tenir la sort de poder fer la visita totalment sols, ni un turista per enlloc, vam poder passejar en calma, anar al nostre ritme, i assaborir poc a poc la importància del lloc on estavem.

Després dels búnquers vam agafar un caminet que boreja el penya-segat, on hi ha unes vistes precioses de la platja i es poden veure els caixons del port artificial d'Arromanches.

Després del passeig del matí, i havent vist el "Dia D" des de l'altre bàndol, continuem fent camí, borejant la costa, fins la nostre propera parada, potser la més impactant de tots els llocs que hem vist en aquest viatge.

Cementiri Americà

A pocs quilòmetres de les Bateries de Longues hi ha, potser, la platja més coneguda del desembarcament de Normandia, per ser la platja més dificil conquerir, i la que es va cobrar més vides de soldats americans sobre la sorra, ja que estava defensada aferrissadament pels alemanys. La platja d'Omaha.

Just sobre la platja d'Omaha, hi ha el Cementiri Americà, memorial dels que van perdre la vida en la Segona Guerra Mundial, i principalment en la Batalla de Normandia, situat prop de la petita població de Colleville-sur-Mer.

Ja el dia 8 de Juny de 1944, dos dies després del "Dia D", la força armada americana va instal·lar un cementiri temporal, situat a Saint Mère Èglise, punt on van ser llençats els paracaigudistes de la Operació Overlord. Un cop finalitzada la guerra, es va construir el cementiri actual, a 47 Km de l'anterior, a la població de Colleville, just sobre la platja d'Omaha. En el primer cementiri hi havia enterrats uns 20.000 soldats, però al final de la guerra més de la meitat van ser repatriats als EEUU, i la resta es van traslladar al cementiri actual.

El cementiri ocupa una àrea de 70 hectàries, i s'hi troben enterrats 9.387 militars americans, la majoria dels quals van morir a la platja d'Omaha el dia del desembarcament. Com a curiositat, les tombes es troben totes orientades a l'oest, mirant cap a Estats Units.

Just a l'entrada del cementiri hi ha un monument commemoratiu, i inscrits a la paret, el nom de 1.557 americans que van perdre la vida en el conflicte, i que no han estat trobats o identificats.

Aquest lloc realment fa posar la pell de gallina, miris on miris només es veuen creus blanques, i sota cada creu hi ha un soldat que va donar la vida per algo que creia just, per un món millor o pel que fos..., però gràcies a persones com ells, es va poder guanyar una guerra terriblement cruel, que es va endur per endavant moltíssima gent, tant en el camp de batalla, com en el brutal genocidi.

Després de passar llarga estona passejant entre les creus blanques, llegint algun dels nom i dates, com si això fos un petit homenatge a aquells que van morir tan a prop d'allà ja fa tants anys, i d'observar aquella platja ara tranquila amb aigues blaves que en altres temps es van tenyir de vermell, arriba el moment de fer rumb cap un altre punt històric.

A la sortida, però, visitem un petit museu memorial americà, que és gratuit, i està molt i molt bé, el millor dels que hem vist. Hi ha documentació de tots els preparatius, els dies prèvis, el pròpi desembarcament i dies posteriors al "Dia D", amb imatges, fotografies objectes de l'època...

A la sortida, tenim una vista preciosa de la Platja d'Omaha.

Platja d'Omaha

Els alemanys, quan van planificar la seva defensa costera, ja van tenir en compte la llarga platja de 8 km. des de Vierville sur Mere a Colleville sur Mer, com a possible lloc per un desembarcament o atac aliat. Els alemans van desmantellar les cases dels voltants d'aquestes poblacions, per a millorar els seus camps de tir, la construcció de búnquers, instal·lar camps de mines, i llançaflames accionats per control remot. Dalt els penya-segats hi havia instal·lats 8 canons pesats, 35 canons antiaeris i 85 metralletes, amb posicions fortificades.

Entre la marea alta i la marea baixa, la platja estava plena d'obstacles, multitud de barreres, algunes amb mines acoblades per destruir les llanxes, foses antitancs, etc... Per tot això, Omaha era un lloc perfecte de matança, i tot i que els aliats ho sabien, necessitaven un desembarcament de tropes aquí, per tal que la platja de Utha no quedés aïllada de les altres tres platges on van desembarcar els anglocanadencs.

Els aliats, conscients que la batalla seria molt dura, van planificar un bombardeig aeri i naval prèvi al desembarcament, per tal de fer minvar la potència bèl·lica de les posicions alemanyes.

La difícil tasca de desembarca en aquesta platja va ser encomanada a la 29ª i 1ª Divisió d'Infanteria Americana. El desembarcament va començar a les 6:30h de 6 de Juny de 1944. Moltes de les barcasses de desembarcament ni tant sols van arribar a la platja, ja que van ser destruides per l'artilleria alemana, i les tropes que van aconseguir arribar a la platja, van ser aniquilades per les explosions i el foc creuat de les ametralladores, des del capdamunt dels penya-segats.

Tot feia indicar que la operació de presa de la platja de Omaha fracassaria, degut a les nombroses baixes, però alguns homes van aconseguir arribar als penya-segats i escalar-los, des de on van poder començar a conquerir alguns nius de metralletes. A les 7:50h, ja s'havia aconseguit penetrar en alguns punts de la defensa alemana.

Les tropes americanes van patir unes baixes del 50% dels homes que van realitzar els primers desembarcaments fins la conquesta de la platja, aproximadament uns 2.400 homes van morir.

En els dies següents, es va instal·lar un port artificial, una mica més petit que el d'Arromanches. El dia D+10 es va posar en servei, però el D+13 hi va haver una tormenta molt violenta que va durar tres dies i va causar  destrosses tan greus, que els aliats va decidir no reparar-lo i abandonar el port.

La següent parada del matí serà Point du Hoc. Arribem que ja són casi les 2h del migdia, a un pàrquig buit, així que aparquem allà on ens sembla millor, i abans de començar la visita, decidim que és hora d'omplir la panxa, i com no, fer la mitja horeta de migdiada de rigor per reposar forces... aquestes coses és el que té de bo el fet d'anar amb autocaravana, el ritme és molt més traquil i ho podem adaptar al que ens ve de gust en cada momant... quin luxe!

Point du Hoc

La Punta de Hoc, és un sortint de terra cap al mar, que acaba sobtadament en un panya-segat de 30m d'alçada. Aquest punt tenia molta importància estratègica per a les defenses alemanyes, on van construir sis búnquers per a canons de 155mm. amb un abast de fins a 25 km, així com nius de metralletes i bateries antiaeries. Aquest punt es trobava junt al mig de la platja de Omaha i la platja de Utah, i representava una gran amenaça per al desembarcament en aquestes dues platges, i per la flota aliada.

Abans del dia del desembarcament, els aliats van realitzar atacs aeris en aquesta posició, al llarg de tot el més de Maig i primers dies de Juny. Aquests atacs van danyar seriament les defenses alemanyes, però tot i així, per assegurar que la bateria no pogués ser utilitzada, es va decidir incloure Point du Hoc, com un dels objectius del "Dia D".

El pla era que la força anfibia desembarqués al peu del penya-segat, els rangers havien d'escalar-los, sota foc enemic, i un cop dalt, inutilitzar les bateries, i posteriorment reunir-se amb les tropes de la platja d'Omaha, situada a 6 km.

La nit del 6 de Juny, mentres les forces aerotransportades saltaven sobre Normandia, aquest punt va ser novament bombardejat. Més tard, a les 5:50h, va començar el bombardeig naval, que va obligar als defensors alemans a romandre a cobert metre les lanxes aliades s'acostaven a la costa. El primer desembarcament va ser el del 2º Batalló de Rangers, aproximadament uns 200 homes.

Seguint el pla, el bombardeig naval va acabar a les 6:30h, moment en que els rangers havien de desembarcar a les platges, però van patir alguns contratemps. A aquella hora les llanxes encara es trobaven lluny de la costa, ja que la forta marea els impedia avançar, i per altre banda, la llanxa guia, es va equivocar, i va confondre Point du Hoc per un altre punta anomenada Point de la Percée, a 5km a l'est, casi a la platja d'Omaha.

De les nou lanxes, dues van naufragar, una d'elles la que portava material d'escalada i municions. Finalment el desembarcament es va produir amb 35 minuts de retard, temps que va permetre als alemanys agafar de nou les posicions sobre el penya-segat, des de on llençaven granades als rangers que desembarcaven. Degut a aquesta situació, es va tornar a obrir foc naval per donar suport als rangers.

Un cop els rangers estaven a peu del penya-segat, van utilitzar llançacoets carregats amb arpons lligats a cordes d'escalada, però al haver-se mullat les cordes, havien augmentat el seu pes, motiu pel qual tan sols uns pocs arpons van aconseguir arribar al cim del penya-segat.

Així doncs, els rangers van haver d'escalar els 30 metres utilitzant únicament alguna corda o ecalereta, motiu pel que molts d'ells van optar per pujar en escalada lliure. Tot això sota foc alemany des de dalt del penya-segat, que a sobre els tallaven les cordes i deixaven anar els garfis. Tot i així, es van tardar tant sols 5 minuts en aconseguir assolir el cim, i 15 minuts a que tots els rangers estiguéssin dalt el penya-segat.

Un cop dalt, i gràcies als cràters fets pels bombardeigos, els rangers van poder avançar fins les posicions de bateries alemanyes, que estaven clarament danyades. Un cop van arribar fins les bateries però, els rangers van descobrir amb molta sorpresa, que els canons ja no estaven allà, sinó que havien sigut substituits per postes de telèfon. Hi havia rastres que els canons havien sigut traslladats, per salvar-los del bombardeig naval. 

A les 7:30h els rangers van aconseguir vèncer la resistència alemanya, i prendre la carretera d'accés a Point du Hoc. Més tard van localitzar els canonas que havien sigut treslladats i els van inutilitzar, i a les 9h, ja havien complert tots els seus objectius. Malgrat l'èxit de l'operació, havien sofert un gran nombre de baixes, a final del dia 8 de Juny, dos dies després del desembarcament, tant sols quedaven una quarta part dels 200 rangers.

La veritat és que aquest lloc és impressionant, a hores d'ara encara es pot veure lo fortament defensat que devia estar en aquella època. Trobem diversos búnquers, nius de metralletes i canons antiaeris. La posició d'aquest punt és realment estratègica, des d'aquí dalt es poden veure els penya-segats i tota la costa que queda els seus peus. Potser una de les coses que més sorprèn, o que a nosaltres més ens va sorprendre, són els immensos forats que a hores d'ara encara hi ha al terra, alguns de fins a 15 metres de diàmetre, com a conseqüència dels bombardejos de fa 68 anys! Si després de tant de temps encara es conserven forats d'aquestes dimensions, com devien ser just després del "Dia D", i com devia ser de violent el bombardeig per deixar tota aquesta àera feta un gruyere!  

Des d'aquest punt elevat del penya-segat, es pot veure a la seva dreta la platja de Omaha, de la que ja hem parlat anteriorment, i la més mortífera de les 5 platges de desembarcament, i a la seva esquerra la platja de Utah, on també van desembarcar tropes americanes.

Platja de Utah

Aquesta platja tenia una longitud total de 5 km, ubicada entre els pobles de Pouppeville i La Madeleine. El desembarcament en aquesta platja el va fer la 4ª Divisió d'Infanteria de l'exèrcit dels EEUU, comandats pel General Roosvelt Jr. fill del president Roosvelt. 

A mitjanit, el mar ja estava cobert de milers de bucs de guerra. A les 4h de la matinada, els homes de la 4ª Divisió d'Infanteria dels EEUU, pujaven a les llanxes de desembarcament, quan es trobaven a unes 10 milles nàutiques de la costa. A les 5:30h, va començar el bombardeig naval a les diferents posicions de defensa alemanya de la costa, i a les 6h s'hi va afgir el bombardeig aeri.

El desembarcament de tropes en aquesta platja es va iniciar a les 6:30h, tot i que la invasió no va resultar com s'havia planificat, ja que la forta corrent va desviar les llanxes 1,5 km cap al sud del punt correcte de desembarcament. Les 20 llanxes de desembarcament de la primera tongada, van desembarcar 600 homes a la platja, que van haver de cobrir una distància de 600 metres que els separaven de l'aigua, fins la protecció de les dunes de la platja. A les 9h ja s'havia pres la platja i anul·lat les defenses alemanyes.

                       

Degut a la poca resistència alemanya en aquest punt, les baixes a la platja de Utah van ser "tant sols" de 197 entre morts, i 60 desapareguts. De les cinc platges del "Dia D", la platja de Utah va ser on es van registrar menys baixes i que va ser conquerida en el menor temps. 

El primer dia del desembarcamenta Utah va ser un èxit, a final del dia havien desembarcat 20.000 soldats, 1.720 vehicles, i 1.695 tonelades de provisions.

Després de la visita a Point du Hoc, ja eren les 4:30h de al tarda, i la nit començava a caure, però encara voliem fer una última parada abans de donar el dia per finalitzat, el petit poblet de Saint Mère Èglise, on la matiada del 6 de Juny de 1944 va caure una autèntica pluja de paracaigudistes americans.

Saint Mère Èglise

Arribem a Sanit Mère Èglise casi de fosc, però encara amb prou llum com per poder passejar una mica per la plaça i veure la seva bonica església, que té la peculiaritat de tenir un maniquí paracaigudista penjat del seu campanar, com a recordatori dels fets de 1944. 

Aquesta situació es va donar realment, ja que un dels paracaigudistes americans anomenat Steele va quedar enganxat a la torre del campanar, i fingint estar mort, va passar desaparcebut, fins que dues hores més tard va ser capturat pels alemanys, i més tard rescatat pels americans. Un home amb sort...

La operació aerotransportada revia el nom de Operació Detroit. A les 9:30h p.m. del dia 5 de juny de 1944, 20 avions s'enlairaven de la base de North Witham, portant a bord les Divisions aerotransportades 82º i 101º de l'exèrcit des EEUU. Havien de saltar darrera la platja de Utah, prop de la població de Saint Mère Èglise, amb els objectius de bloquejar la carretera de Carentan-Cherburgo, destruir els dos ponts sobre el Riu Douve i assegurar el creuament de carreteres sobre Merderet. Un cop assolits aquests objectius, havien de donar suport als desembarcaments a les platges, deshabilitant les defenses alemanyes des de darrera de les seves línies.

 

La Divisió 82º va aconseguir aterrar al lloc convingut, a l'oest de Saint Mère Èglise, i gràcies a això va tenir molt poques baixes. Alguns d'ells però, degut al vent, van aterrar directament sobre els teulats i arbres de la ciutat, i van ser directament massacrats abans inclús d'arribar a terra. A les 4 de la matinada, ja havien conquerit la ciutat, tot i que posteriorment van patir violents contraatacs per part dels alemanys, que els aliats van resistir una vegada i una altre, encara que al final del dia només 16 homes quedaven vius. 

La Divisió 101º no va tenir tanta sort. Degut al foc antiaeri alemany, els avions van haver de fer maniobres imprevistes, i els paracaigudistes d'aquesta divisió van ser llençats en una zona de 650 km quadrats, entre Saint Mère Èglise i Carentan. Aquest fet va provocar que tots els paracaigudistes quedessin escampats, i que a la sortida del sol, només 1.100 desl 6.600 homes que havien saltat, arribessin als seus punts de reunió, ja que alguns d'ells havien caigut a fins 40 km dels seus objectius.

Tot i així, després de tots aquests imprevistos, no es van complir les pèssimes estimacions de baixes que es donaven abans de la batalla, que rondaven el 70%. Dels 6.400 homes que van saltar, es van patir 272 baixes durant el salt, i 1.269 baixes al final del dia de les quals 156 van ser morts. 

Després de donar una volteta per la plaça i veure l'església, ja és negre nit, així que decidim tornar a la nostre "caseta", i acabar de decidir què fem. Realment tota la zona de Normandia és preciosa, i si volguéssim acabar de visitar a consciència tots els punts que vam ser importants el "Dia D", en tindríem encara per uns quants dies, però el temps de les nostres mini-vacances s'acaba, i no hi haurà temps per tot...

Així que sentit-ho molt per haver d'abandonar aquestes terres, i la seva interessant, encara que dura, història que ens ha envoltat els últims dies, decidim finalment posar rumb cap al Mont Saint Michel, fent, ara que encara és aviat, un tirón de cotxe de 2,5 hores, i arribant allà a l'hora de sopar.

El GPS ens porta per carreteres impossibles, que més que carreteres semblen carrils bici! Tot i que tenim la gran sort de no trobar cap cotxe de cares, perquè amb la nostre autocaravana no se si haguéssim passat dos cotxes alhora... Finalment trobem una carretera que sembla una mica més ample, i decidim passar de GPS i tirar de mapa a l'estil tradicional, que segurament és més fiable! Quin mal rato vam passar....

Sembla que la nostre decisió acaba sent encertada, una bona carretereta, musiqueta, i bona conversa del que ha donat de si el dia, i sense adonar-nos-en ja som a Saint Michel!!!!

La seva silueta es pot veure des d'uns quilòmetres lluny, a aquesta hora de la nit, totalment il·luminada! Ens hi acostem a poc a poc, passant per aquestes carreteretes enmig dels petits pobles dels voltants, però sempre amb aquelles llumetes vigilant-nos des de l'horitzó i que marquen el nostre punt de destí del dia, i del nostre viatge, ja que són el motiu pel qual estem aquí.

Quan arribem, el lloc ens sembla impressionant, i màgic! Un castell emmig de la nit, emmarcat per unes llumetes tènues que li donen un toc místic, i que ens miren potser des de temps molt llunyants.

Decidim passar la nit en el mateix pàrquing del Mont Saint Michel. Busquem la zona d'autocaravanes i en descobrim tres que ja estan aparcades en l'immens pàrquing, ara casi desert. Aparquem, parem motors, i per fi, ara podem dir que ja hi som... hem arribat!

A aquestes hores, i després d'haver admirat les precioses vistes durant una bona estona, ens toca fer la rutina de cada vespres... una dutxeta d'aigua calentona (ara que ja sabem com funciona!), preparem un bon soparet amb formatgets i vinet de la zona, i després d'una mica de sobretaula i llegir la guia per saber què podem veure demà, toca anar a dormir, que avui ha sigut un dia llarg!

Marta i Jordi, en aquell moment, al peu de la magnífica fortalesa del Mont Saint Michel.